Ressenyes: 1998 ISS - Troyes

1998 - ISS (2022)

Tensió és una paraula clau als jocs de taula. Si un joc en té és molt probable que se’l pugui considerar de bon nivell, i a 1998 – ISS n’hi ha. Aquí no ens barallarem per posar els nostres treballadors, ja que totes les posicions són obertes i ens hi podem posar tantes vegades com vulguem, però hi ha un parell de coets que són la clau del joc. Quan s’enlairen ho fan plens d’astronautes i si nosaltres no n’hem posat cap, ens trobarem sense treballadors per situar a la següent ronda del joc i haurem d’esperar que el següent viatge solucioni la nostra badada.
Tenim per tant una cursa estressant per omplir-los amb els nostres tripulants mentre preguem que els companys que jugaran abans que nosaltres no tinguin la brillant idea de fer-lo viatjar abans no ens arribi el torn.
La resta d’accions, la meitat a terra, la meitat a l’estació, estan molt ben equilibrades i fan el joc força immersiu. A més més, per si amb els coets no n’hi havia prou, tenim una acció que podríem qualificar de trapella, ja que ens permet posar dos cubets a una de les zones i d’aquesta forma alterar les majories, que són un altre element important del joc.
Uns objectius personals i uns de comuns serveixen per completar 1998, un joc creat per Gerard Ascensi i Ferran Renalias que ens sorprèn agradablement, ja que malgrat venir en capsa petita, parat a taula és molt atractiu i ens permet passar una horeta de forma ben agradable.
Posats a trobar-li un punt negatiu podríem dir que a dos es perd la tensió per l’ocupació del coets, atès que tant el primer jugador com el segon podran posar-hi els seus astronautes sense patir i com que el joc no es mereix acabar amb una crítica assenyalarem que també té un solitari molt aconseguit.

Troyes (2010)

13 de gener de 1129 el concili de Troyes reconeix oficialment l’Ordre del Temple. Tres estament socials, el religiós, el militar i el civil lluiten per augmentar la seva influència a una de les principals ciutats de l’Europa medieval i aquesta influència junt amb els diners, dos elements que acostumen a anar junts a la vida real són els pilars bàsics del joc de Sébastien Dujardin, Xavier Georges i Alain Orban.
La primera no ens aportarà punts de victòria com podríem pensar en un primer moment però ens permetrà tornar a tirar els daus, canviar el seu valor triant la cara contrària a la que ha sortit o comprar meeples i serà per tant imprescindible. Els segons perquè a banda de poder accedir a les cartes d’artesà ens deixarà fer l’acció més malèvola del joc, que és comprar els daus d’un altre jugador.
Aquest fet fa que treure uns bons resultats en llençar-los pugui girar-se en contra nostra, ja que si som els últims de la ronda pot ser que els altres jugadors ens comprin tots els nostres daus abans de jugar, amb la qual cosa farem força diners, però ens quedarem sense possibilitats de fer res quan arribi el nostre torn.
Per si no hi havia prou maldat, ens trobem amb uns daus negres que representen grups d’atacants. Per combatre’ls haurem de fer servir els nostres i com que podem lluitar contra tants daus com vulguem, algunes vegades veurem que quan ens arriba el torn no ens queda cap enemic i per tant no tenim possibilitats de guanyar punts d’influència, mentre que d’altres la resta de jugadors triaran amb tota la mala intenció del món quin dau eliminen per tal de posar-nos-ho ben difícil a nosaltres.
En resum que tenim un joc dur i intens, que és mereix totalment la qualificació de clàssic, no tant per la seva edat com sobretot per la seva qualitat.