Empire's End (2023)
La imatge que il·lustra la capsa d’Empire’s end ens deixa força clara l'ambientació del joc: el col·lapse i els darrers moments de vida d’un imperi del passat. Com ens fa viure aquesta dramàtica situació l’obra de John D. Clair? Amb unes cartes/rajoletes molt semblants en forma i proporcions a les del Space Base que per una cara ens presenten unes imatges idíl·liques mentre que per l’altra només ens mostren flames i destrucció.
En començar el joc posarem les onze rajoletes de civilització per la banda inicial, la positiva. A la seva part superior, la més gran, hi trobarem el punts que atorga l’edifici o paisatge representat, així com els martells que hem d’emprar per reconstruir-lo en cas de destrucció, mentre que a la inferior hi trobarem recursos, armes o accions beneficioses en general.
El petit tauler central ens marcarà l’esdeveniment de cada ronda que pot ser un desastre, una fase de recollida de recursos o un període de construcció i millora de la nostra ciutat, això sense oblidar els quatre enfrontaments militars que ens trobarem al llarg de la partida.
Nosaltres, com a líders d’aquest imperi a les seves acaballes, haurem d’intentar mantenir intacta o si més no el menys afectada possible la nostra civilització o el que és el mateix, intentar girar el mínim de cartes, ja que en fer-ho perdrem el punts que ens atorgaven quan al començament de la partida gaudien del seu màxim esplendor.
I què podem dir de la mecànica? que combina la gestió de recursos, la subhasta i la creació d’un conjunt de cartes que amb la combinació adient ens permet aconseguir el màxim de punts en acabar la partida.
A les rondes de desastres, moment en que el joc arriba a la màxima tensió, ens enfrontarem a una o dues cartes de desgracies: plagues, inundacions. bàrbars, foc, fam... i per evitar-les haurem de licitar aportant el recursos determinats per aquestes cartes. Tots els jugadors anirem afegint allò que ens demanen fins que algú consideri que ja no vol seguir més i s’emporti la desgràcia... però hi aquí rau la part més interessant del joc, qui se l’endugui veurà com les flames s’apoderen d’una part de la seva ciutat... Bé, de fet girarà una de les onze cartes inicials, però i aquest però és molt important, es quedarà amb tots els recursos que s’han ofert durant la licitació i per tant el seu número de destrals, martells, monedes i sacs de blat es veurà incrementat de forma notable. És a dir, gastarem recursos per a evitar les desgràcies, però si les acceptem els guanyarem i és aquesta dualitat, aquest delicat equilibri en la seva gestió, el punt més fort del joc
Un altre aspecte a tenir en compte a l’hora de rebutjar o acceptar els desastres és veure que ens aporten, ja que la part inferior d’aquestes cartes ens pot fer guanyar punts i recursos. Per tant cada cop que arribi aquesta fase, la més freqüent al joc, haurem de valorar tres elements: quants punts perdem en girar la rajoleta, quants recursos estem disposats a perdre o guanyar i si allò de positiu que ofereix la desgràcia es combina bé amb la situació de la meva civilització i les cartes que he posat durant les anteriors fases de construcció.
Aquesta fase de construcció o indústria a banda de permetre’m, en baixar-les, activar les habilitats d’alguna o algunes de les quatre cartes de desastre que sempre tenim a la nostra mà, també em permetrà reconstruir les localitzacions destruïdes, això sí a un preu que pot arribar a ser prohibitiu, ja que per exemple per recuperar un edifici de vint-i-cinc punts em caldrà tenir deu martells, martells que potser abans hauré malbaratat en la subhasta.
Hi ha per tant molts factors a tenir en compte que fan que l’atenció i la tensió no decaiguin en cap moment i que el joc es pugui jugar manta vegades sense caure en l’avorriment i la repetició.
