Tarracolúdica amb l'Aspercamp

  

Dilluns, 13 d’agost vam fer una escapada fins a la seu de l’Aspercamp a Tarragona per compartir un matí ple de daus, estratègia, rialles i, sobretot, companyia.

Va ser una jornada oberta, inclusiva i molt vibrant, on vam barrejar socis del club i monitors i alumnes d’Aspercamp en un ambient distès i acollidor. 

---

🎲 Jocs de taula per a tots els gustos

Vam muntar diverses taules amb jocs de taula de la nostra ludoteca, perquè cadascú pogués triar el que més li venia de gust en cada moment. Entre els jocs jugats hi ha:

• Interferències – Comunicació i confusió assegurades. Sobretot confusió!

• Can't Stop – Addictiu, senzill i emocionant fins a l'últim llançament de daus.

• Pasajeros al tren – Competint per construir la xarxa de ferrocarril que doni més punts.

• I molts més: Pelusas, Diamant, Isla Calavera, Interferències, Azul, Carcassonne, Can't Stop, Kingdomino i Portero Baldomero.

---

🐉 Fantasia clàssica, daus i espai exterior: dues partides de rol

I com no podia ser d'altra manera també vam portar dues a dues partides de rols, ben diferents, però igualment intenses.

1. El santuari del joier (D&D clàssic)

Aquesta partida ja té història pròpia: la vam estrenar al TGN Juga 2024 i després la vam repetir a les convivències del club. I és que, quan una aventura funciona, val la pena recuperar-la.

"El net d'un joier-mag de renom que va morir fa temps ha reobert el seu antic taller i busca algú que en netegi tots els perills. Quins tresors encara s'hi podran trobar i què pot estar-los vigilant?"

2. Rescatadors espacials a la Guerra de les Galàxies

La segona partida ens va transportar a una galàxia molt, molt llunyana... però des d'una perspectiva diferent. Els jugadors eren rescatadors espacials que buscaven ferralla útil entre les restes de velles batalles. El que no sabien és que, entre runes i xatarra, farien una trobada inesperada que els portaria a viure aventures molt més grans del que imaginaven.

---

📸 Una matí per recordar

Des del Club Diògenes Tarragona volem agrair a Aspercamp la seva acollida i la complicitat en organitzar aquesta jornada. Va ser un matí rodó: vam jugar, vam riure, vam compartir estratègies i vam demostrar que els jocs de taula i el rol són eines meravelloses per crear comunitat.

Aquesta jornada, i el cicle de Tarracolúdiques que organitza el Club Diògenes Tarragona, compta amb la col·laboració de l’ajuntament de Tarragona.

 

A què juguem?

42 jocs

Si no ets gaire jugaire però malgrat això has acabat accidentalment, que la navegació ja té aquestes coses, a alguna de les nostres xarxes socials, potser t'has fet la pregunta que dóna títol a aquest article, a què juguen aquesta gent? Hi ha vida més enllà de botifarres, parxísos, oques i monopolies? La resposta és afirmativa i la pots trobar fent un cop d'ull al nostre "Insta" on podràs veure fotos de les partides que fem a les nostres trobades de dimecres i divendres. Però si et fa mandra fer anar el ratolí i amorrar-te massa estona a la pantalla avui t'ofereixo una solució ràpida a la teva pregunta, et presento els 42 jocs que hem fet a la taula on jo hi era els darrers sis mesos. Així, amb un sola imatge, et pots fer una idea del nostre univers jugaire. Què et sembla? T'hi animes a venir?

Ressenya: Teotihuacan

Teotihuacan - Ciudad de dioses (2018)

El rondel és una mecànica que té un punt de rigidesa que Daniele Tascini dinamita totalment amb Teotihuacan i ho fa d’una doble forma, la primera fent que canvii la configuració i per tant l’ordre de les possibles accions a cada partida, ja que sis dels vuit rectangles que formen aquesta figura es poden modificar gràcies als taulers d’acció que podem posar sobre el tauler inicial. L’altra, la millora dels daus després de cada acció, ja que un cop l’hàgim resolt passarem a incrementar el seu valor i un dau de valor 1 es convertirà en un dau de valor 2 i serà per tant més potent. Aquest increment. Com es fàcil deduir, tindrà però un límit, quan el dau arribi a mostrar la cara del 6 passarà a millor vida, però sense desaparèixer, ja que es limitarà a reencarnar-se amb valor 1 apareixent a l’espai anomenat palau.

Però no acaba aquí la riquesa del rondel creat per l’autor del joc, a cadascun dels espais d’acció podrem aconseguir beneficis diferents en funció dels número de daus que hi tinguem i del seu valor. Així per exemple si fem cap al bosc, un dau de valor 1 ens proporcionarà un cacau, un de valor 2 o 3, una fusta i un de valor 4 o 5, dues fustes. Els beneficis encara augmentaran més si coincideixen més daus, fins aconseguir un màxim de 4 fustes i 5 cacaus si hi ha 3 daus amb valors superiors a 4. Com podem veure no ens trobem davant d’un rondel tradicional dividit en un número limitat de sectors circulars que mai no canvien, sinó davant d’una obra d’orfebreria on les possibilitats es multipliquen de forma superlativa.

El recurs bàsic del joc serà el cacau i aquí ens tornem a trobar amb una nova capa de sofisticació. A banda de les accions principals pròpies de cada zona, sempre podrem recol·lectar cacaus i el nombre d’unitats a collir vindrà marcat pels nombre de colors de daus que hi siguin presents. Per tant ens interessarà esperar a que hi hagi una quantitat considerable de daus diferents per tal d’obtenir el màxim de fruits possibles.

A l’hora de fer un acció però, ens interessarà tot el contrari, ja que haurem de pagar un cacau per cada color present a la zona. Si trobem 6 daus de 4 colors diferents, accedir-hi ens costarà 4 cacaus i per tant haurem de valorar amb cura si paga la pena efectuar aquella acció.

A la col·locació de daus, desenvolupament dels treballadors (que no oblidem són els mateixos daus) i a la gestió de recursos, afegirem l’acció que potència l’estètica del joc, la construcció de la piràmide. Al centre del tauler anirem fent una reproducció de la famosa piràmide esglaonada que dóna nom al joc. Una estructura que a banda de proporcionar-nos punts pot fer-nos avançat en el track dels tres temples.

Temples? Sí, el tauler del joc és immens i farcit d’elements i un altre dels que hi trobem són els tres grans temples que també ens permetran aconseguir cacau, punts de victòria o un recurs a triar.

II per si tot això no us semblava prou tenim també una avinguda de la mort, on trobarem unes casetes que en anar-les construint també ens permetran aconseguir punts. I com s’acaba el joc? Perquè amb tanta feina constructora sembla que tot plegat s’hagi d’allargar més que les obres de la Sagrada Família. Doncs el temps el controla una estructura cíclica ben curiosa, els eclipsis, marcats per dues fitxes, una blanca i una negra. Quan tots els jugadors hagin fet una ronda la blanca s’acostarà una posició a la negra, quan totes dues coincideixin per tercera vegada es produirà l’eclipsi i el final de la partida. Però vigileu, també hi haurà algunes accions que faran avançar la fitxa blanca i que per tant poden precipitar l’acabament del joc, cal doncs que pareu sempre compte al que estan fent els vostres companys de partida per tal de no quedar-vos penjats sense fer una acció que us era vital.

Aquest exagerat conjunt d’accions i possibilitats faran que l'explicació del joc s’allargui força, tant que possiblement quan porteu 15 minuts d’escolta us preguntareu si cal tant d’esforç per un joc de taula. La resposta serà molt clara, l’obtindreu quan porteu pocs minuts de partida i serà un sí rotund. Teotihuacan, la ciutat dels déus és un joc que heu de conèixer, deixar de banda aquesta creació de Tascini fora un autèntic pecat.

Tarracolúdica de Sant Joan

  

Benvolguts/des amants dels jocs i famílies,

Vine a jugar a jocs de taula moderns, de rol i de miniatures amb nosaltres per gaudir del dia més llarg de l’any de la manera més lúdica i carregar piles després de la revetlla.

T’esperem aquest dimecres 24 de juny per passar una tarda a la fresca!

🕒 Hora: de 18:00 a 21:00h
📍 Lloc: Plaça Carles Llorach

Activitats:

• 🏈 Demostració de Blood Bowl

• 🎲 Jocs de taula moderns de la ludoteca per a totes les edats i nivells.

  • Sushi Go.

  • Can’t Stop

  • Survive the Island

  • Diamant

  • Pelusas

  • I molts més.

Entrada lliure, només cal venir amb ganes de jugar i passar-s'ho bé.

Els menors han de venir acompanyats dels seus tutors.

Us hi esperem a la plaça Carles Llorach!
Ja vingueu amb amics, família o sols – trobareu taula i companyia.

Salut i daus,
Tarracolúdica

Ressenya: Empire's End

Empire's End (2023)

La imatge que il·lustra la capsa d’Empire’s end ens deixa força clara l'ambientació del joc: el col·lapse i els darrers moments de vida d’un imperi del passat. Com ens fa viure aquesta dramàtica situació l’obra de John D. Clair? Amb unes cartes/rajoletes molt semblants en forma i proporcions a les del Space Base que per una cara ens presenten unes imatges idíl·liques mentre que per l’altra només ens mostren flames i destrucció.

En començar el joc posarem les onze rajoletes de civilització per la banda inicial, la positiva. A la seva part superior, la més gran, hi trobarem el punts que atorga l’edifici o paisatge representat, així com els martells que hem d’emprar per reconstruir-lo en cas de destrucció, mentre que a la inferior hi trobarem recursos, armes o accions beneficioses en general.

El petit tauler central ens marcarà l’esdeveniment de cada ronda que pot ser un desastre, una fase de recollida de recursos o un període de construcció i millora de la nostra ciutat, això sense oblidar els quatre enfrontaments militars que ens trobarem al llarg de la partida.

Nosaltres, com a líders d’aquest imperi a les seves acaballes, haurem d’intentar mantenir intacta o si més no el menys afectada possible la nostra civilització o el que és el mateix, intentar girar el mínim de cartes, ja que en fer-ho perdrem el punts que ens atorgaven quan al començament de la partida gaudien del seu màxim esplendor. I què podem dir de la mecànica? que combina la gestió de recursos, la subhasta i la creació d’un conjunt de cartes que amb la combinació adient ens permet aconseguir el màxim de punts en acabar la partida.

A les rondes de desastres, moment en que el joc arriba a la màxima tensió, ens enfrontarem a una o dues cartes de desgracies: plagues, inundacions. bàrbars, foc, fam... i per evitar-les haurem de licitar aportant el recursos determinats per aquestes cartes. Tots els jugadors anirem afegint allò que ens demanen fins que algú consideri que ja no vol seguir més i s’emporti la desgràcia... però hi aquí rau la part més interessant del joc, qui se l’endugui veurà com les flames s’apoderen d’una part de la seva ciutat... Bé, de fet girarà una de les onze cartes inicials, però i aquest però és molt important, es quedarà amb tots els recursos que s’han ofert durant la licitació i per tant el seu número de destrals, martells, monedes i sacs de blat es veurà incrementat de forma notable. És a dir, gastarem recursos per a evitar les desgràcies, però si les acceptem els guanyarem i és aquesta dualitat, aquest delicat equilibri en la seva gestió, el punt més fort del joc

Un altre aspecte a tenir en compte a l’hora de rebutjar o acceptar els desastres és veure que ens aporten, ja que la part inferior d’aquestes cartes ens pot fer guanyar punts i recursos. Per tant cada cop que arribi aquesta fase, la més freqüent al joc, haurem de valorar tres elements: quants punts perdem en girar la rajoleta, quants recursos estem disposats a perdre o guanyar i si allò de positiu que ofereix la desgràcia es combina bé amb la situació de la meva civilització i les cartes que he posat durant les anteriors fases de construcció.

Aquesta fase de construcció o indústria a banda de permetre’m, en baixar-les, activar les habilitats d’alguna o algunes de les quatre cartes de desastre que sempre tenim a la nostra mà, també em permetrà reconstruir les localitzacions destruïdes, això sí a un preu que pot arribar a ser prohibitiu, ja que per exemple per recuperar un edifici de vint-i-cinc punts em caldrà tenir deu martells, martells que potser abans hauré malbaratat en la subhasta. Hi ha per tant molts factors a tenir en compte que fan que l’atenció i la tensió no decaiguin en cap moment i que el joc es pugui jugar manta vegades sense caure en l’avorriment i la repetició.